"Desconec si m'agrada perquè em sorprèn o bé és a l'inrevès". Aquesta és una de les moltes coses que vaig escriure el 7 d'abril de 2006 sota l'impacte de l'audició del primer disc d'un músic i cantant lleidatà de nom David Esterri -Lo Pardal Roquer, de nom de guerra- sobre l'existència del qual fins aquell moment no tenia la menor notícia.
Era una col·lecció de cançons insòlites i originals que em va deixar d'una peça. Tant, que després d'unes quantes audicions més no vaig dubtar gens a l'hora d'incloure aquell primer tast pardalià en la llista dels que per a mi varen ser els discos catalans més importants editats el 2006.
L'any passat apareixia "Ruc-a-billy & Cat Music", un disc en clau "country" en el que es feia una afortunadíssima transposició entre el Far West americà i el nostre "Llunyà Ponent" lleidatà. Comproveu-ho, si us plau, en el tema "Sóc de l'oest" que us he posat al final de l'apunt.
En la portada de "Ruc-a-billy & Cat Music" es feia esment que aquell era el volum segon de l'obra del Pardal, cosa que confirmava una sèrie de pistes que es detectaven en el seu contingut i que remetien al disc anterior: una certa unitat temàtica en cada volum, una estructura de cançons -nombre, ordenació i tipologia- idèntica, una informació en el llibret del disc també molt paral·lela... I, sobretot, la mateixa manera d'entendre la música com una expressió molt personal i deslligada de tot tipus de servitud a allò que els finolis en diuen "els imperatius de la moda".
No cal dir que "Ruc-a-billy & Cat Music" va figurar també en la meva llista de discos singulars de 2007.
Ara m'acaba d'arribar "Rocksterri", el tercer volum del que sembla que acabarà sent una tetralogia (ja és lògic: les desventures del pobre Miquelet -un fix de cada disc- no podien acabar com acaben en aquest "Rocksterri"). Un disc que confirma els punts de contacte temàtics i estructurals amb els dos precedents.
Però "Rocksterri" -que ja avanço que de moment figura en la part alta de la meva llista de discos de l'any- no és únicament una passa més en la ruta marcada per l'obra anterior. És un notable salt endavant al qual no és gens aliè el fet que per a la producció d'aquest disc David Esterri s'hagi deixat aconsellar per un parell d'individus que en aquests assumptes són molt de refiar. Em refereixo als senyors Marc Serrats i Marc Grau, altrament coneguts com a Xerramequ Tiquismiquis.
El resultat final és un disc que manté intacta l'atmosfera "pardaliana" -genuïna, irrepetible...- però que ens la presenta més madura, més depurada, amb més mala llet, més contundent. Potser el que m'agrada d'aquest individu -que no conec personalment tot i que té la gentilesa d'incloure'm en la llista d'agraïments del disc- és que té unes quantes coses per explicar-nos i que n'està molt convençut del que porta entre mans. Que té les idees molt clares, vaja.
L'entusiasme el percebíem ja en el primer disc. I el convenciment que està bastint una obra singular -en les músiques, en les lletres i en els textos que acompanyen els discos- queda demostrat amb aquest esplèndid "Rocksterri", un disc que no hauria de passar desapercebut.
No ho sé... em sembla que no serà la darrera vegada que us en parli, d'aquesta -de moment- trilogia del rock-star Esterri. N'hi ha molt per explicar...
